Catalunya s’incorporà aviat i força activament a la nova manera de difondre escrits i a la nova manera de llegir, i ho féu de la mà d’impressors alemanys vers el 1473 o potser abans, com es podria deduir de documentació existent. Es fa difícil, d’entrada, de saber com es rebé el nou invent, quina incidència va tenir i quina va ser la reacció del públic lector davant la invenció. Com apunta Rubió, la gent del país no se sentí gaire atreta per la nova activitat, potser pel fet de sentir-se més identificada amb el negoci de la llibreria.
Tanmateix, no gaire més tard, Pere Posa s’introduí en el món de la impressió de la mà del ginebrí Pere Brun, que el devia proveir de material i utillatge. Amb indicació tipogràfica dels dos noms, aparegué el 1481 l’obra de Quint Curci Ruf, Història d’Alexandre en la traducció de Lluís de Fenollet, a la qual en seguiren algunes més. El mateix 1481 Pere Posa inicià en solitari la nova professió, que tindria un abast de vint-i-cinc anys, fins al 1506, any de la seva mort. L’inventari manuscrit del fons de la seva botiga, que ell mateix havia redactat pocs mesos abans de morir, relacionava dues-centes vint-i-vuit obres, sense esment, però, del nombre d’exemplars. El llistat incloïa manuscrits i impresos -entre ells impressions de la seva producció- per bé que potser no tingués exemplars de totes les obres que havia imprès, força de populars.
La bibliografia especialitzada ressenya més d’una trentena d’impressions de Pere Posa, de les quals a Catalunya n’hi ha vint-i-quatre de localitzades. La Biblioteca de Catalunya en té vint-i-una -amb sis impressions úniques, desconegudes en altres seus bibliotecàries, i altres de duplicades-, en vint-i-sis exemplars -alguns, pocs, incomplets- llistats a l’apèndix. El nombre d’edicions conservades a la nostra Biblioteca justifica la consideració de tresor de la col·lecció.
L’activitat impressora de Posa abasta del 1481 al 1506 -s’englobaria, doncs, entre el que anomenem incunables i postincunables o arcaics. Les obres conservades pertanyen en gran proporció als cinc primers anys de la seva activitat, la qual cosa posa en dubte si el ritme productiu va disminuir a partir del 1486 o si la minva de material conservat respon a altres causes. L’inventari pòstum del 1507 esmenta, per exemple, unes dues-centes peces del Llibre de Tres i cent peces del Testament de Barnat Serradell i de cap de les dues obres no s’ha conservat exemplar: els textos es coneixen a partir de còpies manuscrites.
Posa s’aventurà en el nou negoci, amb una visió dual, la de llibreter i impressor alhora, o potser triple, si s’hi inclou la d’editor. A més de les indicacions tipogràfiques de les seves obres, una sèrie de documents recuperats per a la investigació permet de veure l’entorn en què es movia, el bagatge cultural, l’expertesa prèvia a l’inici de la nova activitat, la relació amb d’altres professionals del món del llibre, tràmits administratius vinculats sovint a vendes i a reclamació de deutes… Era clergue, rector de Talamanca (Bages), beneficiari de la parròquia de Sant Jaume i majoral i administrador de la confraria de la Trinitat de Barcelona; tenia una casa de lloguer a Montjuïc, mentre que la seva residència habitual era al carrer de la Boqueria, ben prop de l’actual Biblioteca de Catalunya, aleshores Hospital de la Santa Creu, al qual cedí algun benefici i al qual hauria pogut pertànyer part dels seus béns si l’hereu hagués mort sense successió. D’acord amb el testament, el nebot de Posa, homònim, fill del seu germà Jaume i en aquell moment menor d’edat, havia d’heretar les cases, els mobles, els obradors, els llibres de la botiga i els del magatzem… encara que, atesa la minoria, s’autoritzava els marmessors a vendre els béns que no es poguessin conservar mentre en dipositessin els imports i la recaptació dels lloguers a la Taula de canvi.
Les edicions de Posa que ens han pervingut són publicades en llatí i en català. El seu abast temàtic és prou ampli: en destaca l’edició de textos de Ramon Llull, els seus deixebles i detractors -sigui Daguí sigui Nicolau Eimeric-, afavorida potser pels encàrrecs de l’Escola Lul·liana de Barcelona. També són considerables les edicions de caire religiós, incloses litúrgiques com el Rituale de Barcelona, i de caire moral -amb textos d’autors com és ara sant Bernat, Versor, Innocenci III o Eiximenis-, en algun cas amb incidència en la doctrina franciscana; o les de caràcter didàctic: obres per a l’ensenyament de la gramàtica -amb el Doctrinale d’Alexandre de Villadieu en nombroses edicions, o el Modus epistolandi de Franciscus Niger; o l’aritmètica mercantil: se li deu la impressió de la primera publicada a la Península Ibèrica –la Suma de la art de arismètica de Francesc Santcliment-, escrita en català i amb voluntat divulgativa, potser la segona d’aquestes característiques impresa a Europa. Entre les obres obres més decididament científiques caldria assenyalar l’Antidotarium de Nicolaus Salernitanus o els Quesits, o Liber de homine, de Manfredi. La temàtica s’eixamplà, a més, a textos legislatius -les Constitucions de Catalunya-, i a obres de gran difusió en aquell moment -la Història d’Alexandre, a tall d’exemple-, sense oblidar documents de caire més popular, com és ara, entre els religiosos, les butlles.
Les obres conservades de Pere Posa són ben construïdes, solen ser en caràcters gòtics, empra la xilografia en portades -especialment en les impressions de la darrera època-, i també en caplletres i orles, encara que la presència d’ornamentació hi és escassa, si excloem la utilitària dels gravats xilogràfics de l’obra de Llull. Hi ha, a més, alguna obra destacable per la il·lustració com l’Arbre de ciència del mateix Llull, publicat el 1505. Dominen els formats 4º i foli. Els peus d’impremta són poc historiats i no tenen marca d’impressor. Posa incorporà avenços de l’art impressora -la foliació, la introducció de les xifres aràbigues, la impressió, com es diu, a quatre tintes..
Com a arreu, la revolució del llibre representà molt a Catalunya. Els catalans s’introduïren cada vegada més en els cànons tipogràfics, que comportaven la uniformitat visual (els exemplars d’una mateixa edició són iguals entre ells); en la transformació de les condicions tècniques de realització del llibre, que s’allunyava de les formes del manuscrit: per la identificació d’autoria i contingut; per l’escriptura i l’estandardització i simplificació de les abreviatures, i els recursos per situar el text; per la distribució de la pàgina; per la il·lustració, abocada al gravat en fusta i a la incorporació d’elements ornamentals, amb absència de color, i, finalment, pels circuits de producció i de mercat -capital, mercat, nous artífexs- i una nova concepció de conservació dels exemplars.
Amb tot, la impremta barcelonina no deixà de regir-se per unes característiques concretes i un desenvolupament propi: amb l’arrelament de la nova manera de difondre, de comunicar-se i de transmetre, aplegà recursos fins aleshores limitats als manuscrits, a l’oralitat i a certes pràctiques xilogràfiques; s’adscrigué a d’altres cultures en un procés de sociabilitat; i, tot i que no podia competir amb els grans centres editorials de l’estranger, assortí amb èxit el mercat local.
Joana Escobedo
Àngels Sanllehy
