Cataluña se incorporó pronto y fuerza activamente a la nueva manera de difundir escritos y en la nueva manera de leer, y lo hizo de la mano de impresores alemanes hacia 1473 o quizás antes, como se podría deducir de documentación existente. Se hace difícil, de entrada, de saber cómo se recibió el nuevo invento, qué incidencia tuvo y cuál fue la reacción del público lector ante la invención. Como apunta Rubió, la gente del país no se sintió muy atraída por la nueva actividad, tal vez por el hecho de sentirse más identificada con el negocio de la librería.
Tanmateix, no gaire més tard, Pere Posa s’introduí en el món de la impressió de la mà del ginebrí Pere Brun, que el devia proveir de material i utillatge. Amb indicació tipogràfica dels dos noms, aparegué el 1481 l’obra de Quint Curci Ruf, Història d’Alexandre en la traducció de Lluís de Fenollet, a la qual en seguiren algunes més. El mateix 1481 Pere Posa inicià en solitari la nova professió, que tindria un abast de vint-i-cinc anys, fins al 1506, any de la seva mort. L’inventari manuscrit del fons de la seva botiga, que ell mateix havia redactat pocs mesos abans de morir, relacionava dues-centes vint-i-vuit obres, sense esment, però, del nombre d’exemplars. El llistat incloïa manuscrits i impresos -entre ells impressions de la seva producció- per bé que potser no tingués exemplars de totes les obres que havia imprès, força de populars.
La bibliografia especialitzada ressenya més d’una trentena d’impressions de Pere Posa, de les quals a Catalunya n’hi ha vint-i-quatre de localitzades. La Biblioteca de Catalunya en té vint-i-una -amb sis impressions úniques, desconegudes en altres seus bibliotecàries, i altres de duplicades-, en vint-i-sis exemplars -alguns, pocs, incomplets- llistats a l’apèndix. El nombre d’edicions conservades a la nostra Biblioteca justifica la consideració de tresor de la col·lecció.
La actividad impresora de Pon abarca del 1481 al 1506 -s'englobaria, pues, entre lo que llamamos incunables y postincunables o arcaicos. Las obras conservadas pertenecen en gran proporción los cinco primeros años de su actividad, lo que pone en duda si el ritmo productivo disminuyó a partir del 1486 o si la merma de material conservado responde a otras causas. El inventario póstumo de 1507 menciona, por ejemplo, unas doscientas piezas del Libro de Tres y cien piezas del Testamento de Barnat Serradell y de ninguna de las dos obras no se ha conservado ejemplar: los textos se conocen a partir de copias manuscritas.
Posa s’aventurà en el nou negoci, amb una visió dual, la de llibreter i impressor alhora, o potser triple, si s’hi inclou la d’editor. A més de les indicacions tipogràfiques de les seves obres, una sèrie de documents recuperats per a la investigació permet de veure l’entorn en què es movia, el bagatge cultural, l’expertesa prèvia a l’inici de la nova activitat, la relació amb d’altres professionals del món del llibre, tràmits administratius vinculats sovint a vendes i a reclamació de deutes… Era clergue, rector de Talamanca (Bages), beneficiari de la parròquia de Sant Jaume i majoral i administrador de la confraria de la Trinitat de Barcelona; tenia una casa de lloguer a Montjuïc, mentre que la seva residència habitual era al carrer de la Boqueria, ben prop de l’actual Biblioteca de Catalunya, aleshores Hospital de la Santa Creu, al qual cedí algun benefici i al qual hauria pogut pertànyer part dels seus béns si l’hereu hagués mort sense successió. D’acord amb el testament, el nebot de Posa, homònim, fill del seu germà Jaume i en aquell moment menor d’edat, havia d’heretar les cases, els mobles, els obradors, els llibres de la botiga i els del magatzem… encara que, atesa la minoria, s’autoritzava els marmessors a vendre els béns que no es poguessin conservar mentre en dipositessin els imports i la recaptació dels lloguers a la Taula de canvi.
Las ediciones de Pon que nos han llegado son publicadas en latín y en catalán. Su alcance temático es bastante amplio: destaca la edición de textos de Ramon Llull, sus discípulos y detractores -sea Daguí sea Nicolás Eimeric-, favorecida quizá por los encargos de la Escuela Luliana de Barcelona. También son considerables las ediciones de carácter religioso, incluidas litúrgicas como el Rituale de Barcelona, y de tipo moral -con textos de autores como es ahora Bernardo, Versor, Inocencio III o Eiximenis-, en algún caso con incidencia en la doctrina franciscana ; o las de carácter didáctico: obras para la enseñanza de la gramática -con el doctrinal de Alexandre de Villadieu en numerosas ediciones, o el epistolandi modus de Franciscus Niger; o la aritmética mercantil: se le debe la impresión de la primera publicada en la Península Ibérica -la Suma de la art de arismètica de Francisco Santcliment-, escrita en catalán y con voluntad divulgativa, quizás la segunda de estas características impresa en Europa. Entre las obras obras más decididamente científicas habría que señalar la Antidotarium de Nicolaus Salernitanus o los Quesitsla de hombre, De Manfredi. La temática se ensanchó, además, a textos legislativos -las Constituciones de Catalunya-, y en obras de gran difusión en ese momento -la Historia de Alejandro, a modo de ejemplo-, sin olvidar documentos de carácter más popular, como es ahora, entre los religiosos, las bulas.
Las obras conservadas de Pere Pone son bien construidas, suelen ser en caracteres góticos, emplea la xilografía en portadas -especialmente en las impresiones de la última época-, y también en letras capitales y orlas, aunque la presencia de ornamentación es escasa, si excluimos la utilitaria de los grabados xilográficos de la obra de Llull. Hay, además, alguna obra destacable por la ilustración como el Árbol de ciencia del mateix Llull, publicat el 1505. Dominen els formats 4º i foli. Els peus d’impremta són poc historiats i no tenen marca d’impressor. Posa incorporà avenços de l’art impressora -la foliació, la introducció de les xifres aràbigues, la impressió, com es diu, a quatre tintes..
Com a arreu, la revolució del llibre representà molt a Catalunya. Els catalans s’introduïren cada vegada més en els cànons tipogràfics, que comportaven la uniformitat visual (els exemplars d’una mateixa edició són iguals entre ells); en la transformació de les condicions tècniques de realització del llibre, que s’allunyava de les formes del manuscrit: per la identificació d’autoria i contingut; per l’escriptura i l’estandardització i simplificació de les abreviatures, i els recursos per situar el text; per la distribució de la pàgina; per la il·lustració, abocada al gravat en fusta i a la incorporació d’elements ornamentals, amb absència de color, i, finalment, pels circuits de producció i de mercat -capital, mercat, nous artífexs- i una nova concepció de conservació dels exemplars.
Con todo, la imprenta barcelonesa no dejó de regirse por unas características concretas y un desarrollo propio: con el arraigo de la nueva manera de difundir, de comunicarse y de transmitir, reunió recursos hasta entonces limitados a los manuscritos, al oralidad ya ciertas prácticas xilográficas; s'adscrigué a otras culturas en un proceso de sociabilidad; y, aunque no podía competir con los grandes centros editoriales del extranjero, surtido con éxito el mercado local.
Joan Escobedo
ángeles Sanllehy
